 |
| Taques verdes enmig d'un paisatge dominat pels colors terra |
Malgrat la falta de pluges d'aquesta illa de clima semi-àrid, els seus habitants, els
majoreros, igual que els seus veïns de
Lanzarote, se les van idear per a poder cultivar i encara avui, en algunes zones de
Fuerteventura, veiem com taques verdes d'origen antròpic esquitxen un paisatge dominat pels colors de la terra erma.
 |
| Les terrasses de les vessants aplanen el terreny i n'eviten l'erosió |
Els
majoreros van solucionar aquest fet aterrassant les pendents de vessant per aplanar el terreny i reomplir-lo amb un gruix de
picón (pedra volcànica porosa) que retén la humitat de la condensació nocturna, a la vegada que l'aïlla de la calor del dia i n'impedeix l'evaporació. Així també s'evita part de l'efecte erosiu de la pluja i el vent sobre el terreny.
 |
| Arribant al poble de Pájara |
Després de creuar un coll, una llarga baixada ens va portar fins a
Pájara, un bonic poble d'interior amb petites cases pintades de blanc que, malgrat ser un indret turístic, mantenia encara l'
ambient de poble majorero, amb irregulars carrers enjardinats i ombrejades places amb arbres monumentals on amagar-se del sol implacable. La bona oferta de bars, terrasses i petits restaurants, fan que sigui també una bona opció per avituallar-se.
 |
| Pedalant entre muntanyes desèrtiques |
Vam deixar
Pájara enrere i ens vam inmiscuir en un paisatge de muntanyes desèrtiques i solitàries, on només hi creixien arbusts adaptats a la sequera. Aquell decorat de fons ens recordava algunes travesses que havíem realitzat pel Marroc, que de fet estava molt més a prop que la península ibèrica. Recordem que el
continent africà es trobava a uns
100 kms de
Fuerteventura!
 |
| Mirador de Sicasumbre |
La nostra ruta ens va portar fins un coll on, després d'ascendir uns 200 metres de pista de terra, vam arribar al
Mirador de Sicasumbre, a uns 450 metres d'alçada, on s'havia instal·lat un
punt d'observació del cel, amb panells explicatius sobre les constel·lacions, estels i amb una panoràmica espectacular dels cims circumdants i de part de la
península de Jandía.
 |
| Vistes de part de la península de Jandía des del mirador de Sicasumbre |
Ara només ens faltava una llarga baixada fins alguna platja propera a la població de
La Pared, el nom de la qual derivava del mur que antigament hi havia en aquella zona (encara en quedaven vestigis) i que separava els dos regnes aborigens abans de la
conquesta espanyola l'any 1.402, el regne de
Jandía i el de
Maxorata, governats per
Ayose i
Guise respectivament (les estàtues dels quals recordeu que havíem vist poc abans de Betancuria)
 |
| El matí del sisè dia de travessa en bicicleta |
Vam passar la nit a tocar d'una platja propera al poble (més aviat urbanització) de
La Pared, acompanyats només pel soroll de les onades i una suau brisa marina. Després de recollir la tenda vam seguir cap al sud, endinsant-nos per l'
istme de Jandía, un istme que uneix la
península de Jandía amb la resta de l'illa de
Fuerteventura i que només fa uns
4 kms en la seva part més estreta
 |
| L'istme de La Pared vist des de l'aire. En vermell el recorregut en bicicleta |
Aquest istme comença a la població de
La Pared i s'estén cap al sud formant una estreta franja coberta per
sorres sedimentàries d'origen orgànic, formant acumulacions de fins a
100 metres i que van ser dipositades per la interacció de les corrents marines i eòliques, cobrint tot el substrat de roca volcànica i donant un aspecte clarament diferenciador a aquesta regió de
Fuerteventura si la mirem des de l'aire.
 |
| La sorra ens començava a dificultar l'avanç |
Vam pedalar per les pistes que creuaven aquest extens
sistema de dunes fins que l'acumulació de sorra ens va començar a dificultar l'avanç, moment en que vam virar cap a l'est fins a la urbanització turística de
Costa Calma. A partir d'aquí ens tocaria anar cap al sud i tornar pel mateix lloc, ja que per la
salvatge costa oest no vam trobar cap camí apte per a bicicletes amb alforges.
 |
| - no m'enredaràs més! |
Per tal de resseguir la costa i evitar un tram de carretera principal, vam seguir per unes pistes molt properes a la
Playa de Sotavento que, en alguns trams, estaven cobertes de sorra i
no eren ciclables, així que ens va tocar
empènyer la bicicleta. Probablement pedalant per la mateixa platja, per la part de sorra humida més endurida, haguéssim avançat millor.
 |
| - potser hagués estat millor haver fet aquest tram per la sorra! |
Els que vagin massa carregats i es vulguin estalviar aquest tram, tenen l'opció de fer-ho per carretera, que és el que vam fer nosaltres quan vam tornar a pujar, un parell de dies més tard. Tot i així hi havia alguns trams que sí que foren ciclables i que ens van regalar unes
vistes impressionants que ens van fer oblidar el sobreesforç.
 |
| Pedalant pel passeig marítim de Morro Jable |
Després de dies pedalant per paisatges
desèrtics i
solitaris, vam arribar a
Morro Jable, una de les localitats
més turístiques de tot Fuerteventura, on el xoc va ser traumàtic! Costava de creure que a tant poca distància hi pogués haver tant de contrast, dos móns oposats a tocar l'un de l'altre. Fa poc estàvem enmig del no res i ara atropellats per un tsunami de turistes, restaurant i comerços! Aquella nit vam decidir no acampar i dormir en uns apartaments.
 |
| Recorregut en bicicleta que vam fer per la península de Jandía |
L'endemà vam abandonar el circ i el rebombori de
Morro Jable per perdre'ns de nou en els paisatges solitaris i onírics de la
península de Jandía, amb l'objectiu d'arribar a la
Playa de Cofete, un indret de bellesa aclaparadora situat a l'altra costa, a la vessant de barlovent, separats per una abrupta serralada coronada pel
Pico de la Zarza, que amb els seus 812 metres és el
punt culminant de Fuerteventura.
 |
| Collada de Degollada Agua Oveja |
Després de pedalar uns quants kms per una pista més o menys plana que serpentejava entre colades volcàniques, vam ascendir una petita collada (batejada amb el curiós nom de
Degollada Agua Oveja) per saltar a la vessant oest de la
península de Jandía. A l'arribar al coll de cop un vent violent ens va fuetejar la cara per espavilar-nos, com dient-nos: ep nois! Mireu que teniu davant!!
Vam haver de fregar-nos els ulls dos vegades. Davant nostre se'ns mostrava un espectacle que ens va fer emmudir, un decorat de
pinzellades surrealistes on unes
muntanyes gegantines que un dia van
sorgir del foc, es fonien a l'horitzó amb un
mar infinit. Un vent hostil ens recordava que en aquell territori inhòspit els humans no hi érem benvinguts. Precisament aquell esperit feréstec i indomable és el que havia preservat aquell univers oníric de l'especulació i la pressió turística
 |
| Arribant al poble de Cofete |
Aquesta pista, adornada per la bonica silueta del
Cardón Canario (Euphorbia Canariensis), un cactus endèmic de Canàries, ens va portar fins al petit poble de
Cofete, que més que un poble era un assentament d'unes poques cases disperses, fruit de la colonització d'unes famílies que tradicionalment sobrevivien en aquelles dures condicions, ben lluny de tot, dedicats al
marisqueig i a la
recol·lecció d'orxella i escán, uns liquens per elaborar tints naturals
 |
| Arribant en bicicleta a la salvatge Playa de Cofete |
Tot i les dures condicions d'aquell indret, costava de creure que l'entorn de
una de les platges més espectaculars de totes les illes Canàries, no hagués sucumbit a l'especulació d'aquests últims anys i el poble no s'hagués transformat en un complex turístic. De moment mantenia l'essència d'un poble perdut a la fi del món. I per molts anys!
Fins i tot el petit
cementiri de Cofete tenia una bellesa especial. Fou construït a la mateixa platja pels primers habitants d'aquesta zona, que van arribar a
principis del segle XIX i que enterraven els seus difunts directament sota l'arena. Senzill i mig engolit per la sorra, tenia un àuria de misteri, si més no quan nosaltres hi va arribar, a última hora de la tarda, quan en tota aquella platja infinita no hi havia cap ànima més.
 |
| Hotel de mil estrelles a Cofete |
Abans que no ens caigués la nit a sobre, vam muntar la tenda protegint-nos del vent darrera un petit monticle de sorra i matolls. Aquí a la platja no bufava tant com al coll però estaríem millor arrecerats d'aquell aire tant humit. Aquella nit ens vam adormir sentint les onades a cau d'orella i amb la imatge a la retina d'aquella platja infinita perduda en aquell territori inhòspit.
L'endemà al matí, després de recollir la tenda, vam caminar una mica per aquella platja. El nostre passeig fou efímer, igual que les petjades que vam dibuixar sobre l'arena i que ben aviat serien esborrades per les onades, però estem del tot segurs que
el record d'aquell instant serà dels que deixen empremta i ni el vent, ni l'aigua, ni el pas del temps seran capaços d'esborrar.
 |
| Arribant de nou al poble de Cofete |
 |
| Parada tècnica a Cofete |
De nou sobre les bicicletes, vam desfer el camí que havíem fet el dia anterior fins al poble de
Cofete, a poc més d'un quilòmetre de la platja, on vam esmorzar al bar del poble, gaudint de la companyia del que aquí en diuen
ardilla moruna.
 |
| - Adéu Cofete! |
Ara tocava tornar enrere i pujar de nou al coll
Degollada Agua Oveja, doncs la
platja de Cofete era un cul de sal per a les bicicletes carregades amb alforges. Encara no havíem marxat d'aquell indret que ja ens envaïa un sentiment de nostàlgia, així que de tant en tant desviàvem la mirada enrere per mirar de retenir aquell paisatge i impregnar-nos d'aquella moment.
 |
| Remullant-nos les cames a la platja de Morro Jable |
A l'arribar de nou a
Morro Jable, vam tornar a creuar la barrera invisible que separa els paisatges més solitaris i introspectius de l'enrenou i el consumisme de les localitats turístiques, de manera que vam aprofitar la variada oferta gastronòmca per dinar en una terrassa i banyar-nos una mica abans de seguir la nostra travessa.
Aquesta vegada, al remuntar la costa est de la
península de Jandía, vam rodar una mica més per carretera,
evitant així el tram de pedaleig per la sorra que havíem fet al baixar i per on ens havia tocat empènyer la bicicleta. A l'arribar a
Costa Calma vam resseguir per la costa est, a diferència de feia un parell de dies, quan vam arribar a aquesta localitat provinents de la costa oest.
 |
| Pedalant per una platja a prop de La Lajita |
Ja a última hora de la tarda vam arribar a una bonica platja entre
Playa Puerto Rico i
Playa La Lajita que ens va semblar prou solitària i tranquil·la per passar la nit, així que vam plantar la tenda una vegada més, contents de comprovar novament la gran quantitat de petites cales que encara queden a Fuerteventura sense urbanitzacions, ni hotels, ni xiringuitos de cap mena.
 |
| Remuntant la costa est |
El dia següent vam seguir remuntant per la
costa est però ben aviat vam virar cap l'esquerra, endinsant-nos cap a l'inhòspit i despoblat
interior de Fuerteventura, canviant el blau del mar per l'espectacular combinació de les tonalitats rogenques d'aquells paisatges erms i despullats, esquitxats d'imponents volcans a través dels quals serpentejaven solitàries pistes de terra
 |
| L'església de San Miguel Arcángel, del poble de Tuineje |
De tant en tant trobàvem algun poble d'interior, com ara
Tuineje o
Tiscamanita, on s'hi respirava un ambient
majorero, tranquil i relaxat, diametralment oposat a algunes de les turístiques localitats costeres. Aquests pobles tenien cert aire colonial i semblava que l'estrès peninsular encara no hi havia arribat.
 |
| En bicicleta per la platja de Pozo Negro |
Finalment, una maltractada pista que s'obria pas entre
antigues colades volcàniques ens va portar de nou cap a l'est, fins que vam arribar a
Pozo Negro, una petita localitat costera encara apartada de l'embat turístic i que tradicionalment s'havia dedicat a la pesca i ramaderia cabruna a petita escala. Actualment hi ha un parell de petits restaurants on menjar una bona paella a un preu contingut.
 |
| Acampats a prop de Pozo Negro |
Ja ens quedava molt poc per arribar a
Caleta Fuste, punt d'inici i final d'aquesta
Volta a Fuerteventura en Bicicleta, però com que el sol ja estava força baix i les ombres eren ben llargues, vam decidir arribar-hi l'endemà i acampar vora la platja de
Pozo Negro, passant la nostra última nit de travessa en aquell bonic indret i deixant per l'endemà els 10 quilòmetres que ens quedaven fins a
Caleta Fuste.
 |
| Les Salinas del Carmen |
L'últim dia de pedaleig per tancar la
Volta a Fuerteventura en Bicicleta fou una curta etapa d'uns 10 kms resseguint un tram de costa especialment erm i desèrtic, amb curtes però intenses rampes fins arribar a les
Salinas del Carmen, les úniques que avui en dia encara es mantenen en funcionament en tot l'illa i que daten de finals del segle XVIII. Juntament amb el
Museo de la Sal i la
Casa del Salinero formen un interessant conjunt visitable.
 |
| -Travessa finalitzada!!! |
Després de
10 etapes (una fent un bucle pels volcans del nord i l'última només de 10 kms),
400 kms i
4.400 metres de desnivell positiu acumulat vam arribar de nou a
Caleta Fuste, inici i final d'aquesta espectacular
Volta a Fuerteventura en Bicicleta, una molt recomanable travessa per aquesta illa de paisatges solitaris, horitzons infinits i clima tropical, en definitiva,
un paradís per al cicloturisme a l'abast de la mà.
I aquí finalitza el nostre periple per aquesta illa de feréstega bellesa, amb platges desèrtiques i muntanyes inhòspites que de ben segur captivarà les ànimes dels que s'atreveixin a travessar-la a ritme de pedal... Gràcies per acompanyar-nos!!!
 |
| - Fins la propera!!! |
Cliqueu els enllaços següents si voleu saber més sobre LA VOLTA A FUERTEVENTURA EN BICICLETA:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada